Centenari de la Setmana Tràgica – Juliol 1909

Declarada com a Setmana Tràgica, Gloriosa, Sagnant, Roja, de Passió i Revolució de Juliol.

Onze anys  després dels desastres de Cuba, Espanya s`aventurà a defensar els interessos miners de Melilla, fet que va portar a fer una crida al poble barceloní per servir al exèrcit marroquí.

Els barcelonins al no poder  pagar els diners per quedar-ne exempts  i veient-se obligats a servir, van determinar fer una revolta, que es va expressa en els esdeveniments de la Setmana Tràgica

Aquet fet va provocar  una vaga general el dilluns 25 de Juliol de 1909, recolzada per grups de socialistes, anarquistes, republicans i radicals, donant lloc a una rebel·lió popular l’estiu del 1909, tant a Barcelona com a altres pobles de Catalunya.

En el decurs de la mobilització encapçalada per dones, es va provocar una revolta armada, i durant una setmana els barris del Clot, Gracia, Poble Nou, Sants, Les Corts, les Drassanes, el Paral·lel, el Poble Sec, Sant Andreu i Horta, van patir i viure violents enfrontaments entre els insurrectes i les forces de seguretat, que van declara l’estat de guerra, tot i la oposició dels soldats que manifestaven desobediència a les ordres de dispara contra la població civil.

Els ciutadans, sense direcció política van realitza una crema general d’edificis religiosos, com van ser els Escolapis de Sant Antoni, Sant Pau del Camp o Les Jerònimes, els quals eren devorats per les flames, provocant una fúria anticlerical els dies 27 i 28 de Juliol a tots el barris de Barcelona. Excepte en casos aïllats no es va atacar als religiosos, però si van ser destruïdes  centenars de imatges i cremades diverses tombes de monges que van ser exposades al carrer.

Entre el 29 i 30 de juliol, els insurrectes van comença a mostrar debilitat, apagant-se els diversos focs, abandonaren les barricades i amb l’arribada del exèrcit, el control militar sobre el centre de la ciutat va  restablir les garanties constitucionals el 10 de Novembre de 1909.

Immediatament després de la revolta el nou governador Crespo Azorín, va iniciar una repressió a les organitzacions republicanes, obrers, tancaments de diaris, locals, escoles i centres de reunió, ordenant més de dos-cents desterraments, dues mil  persones exiliades, condemnes a cadena perpetua i disset a mort de les quals només cinc van ser executades.

A París, Roma, Londres, Brussel·les i altres capitals llatinoamericanes van provocar i registrar protestes multitudinàries, en suport a la població civil amb el que el Rei Alfons XIII, pressionat per la opinió publica acabà cessant el llavors President del govern Antonio Maura.

Marti Sallent

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s