En motiu de la celebració del Rocio 2010, els Casals de la Gent Gran del Casc Antic de Barcelona, van fer una demostració dels tallers i activtats que duen a terme durant l’any. En aquest acte van ser rebuts per l’Alcalde de Barcelona qui va fer un discurs a favor de la tasca que aquestes entitats duen a terme, reconeixent també el valor que aporten les persones grans a la societat.
Mes: Juny de 2010
Arreglar el món?
3 i 10 de la tarda d’un dijous qualsevol. Surto del metro a Jaume I i em dirigeixo a Junta del Comerç 16. Aquest camí és ja una rutina setmanal des que fa un parell d’anys vaig decidir regalar-me una petita part del meu temps fent una activitat enriquidora: col·laborar amb una entitat que intenta fer més petit el forat entre el primer i el quart món.
Mentre camino cap al Casal, tot esquivant turistes i bicicletes, penso en el que m’ha suposat aquesta experiència al Casal en tot aquest temps… com, el primer dia, em va sorprendre (càndida sorpresa!) que nois i noies de 18 anys no haguessin tocat mai un ordinador.
…penso en el J, que em transmet l’energia de qui s’ha hagut d’espavilar de veritat per sobreviure. Que un dia va decidir deixar Ghana per emprendre el camí d’Europa, fart de la corrupció i la misèria del seu país. Que em diu que aquí la gent no escolta, que només parla, que tothom corre, però que la gent “de Casal es diferente”..
… recordo en M. quan m’explicava, amb tota naturalitat, quin tipus d’autocar és millor per a esquitllar-se en els ferrys de Tànger i com s’ha de fer per a no morir aixafat per l’eix quan l’autocar surt del ferry al port d’Algeciras.
… la satisfacció per l’èxit de l’H. quan m’explica molt content que, per fi, li han fet un contracte fix a l’empresa en la qual feia pràctiques o de l’E. que ha tret un Notable a Matemàtiques.
… i també la tristesa de saber que n’hi ha molts que no se’n surten, com l’Omar, a qui han apunyalat el futur en un pis del carrer del Carme.
En tot això estic quan em Marc m’obre la porta. Som-hi!
No es tracta d’arreglar el món, es tracta només de fer el possible perquè la gent del teu voltant, inclòs tu mateix, estigui demà millor que avui.
Toni Casellas – Voluntari del Casal dels Infants
Relat finalista en el Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social
Vivències d’una voluntària – Aprendre ensenyant
La meva experiència com a voluntària no es més especial que la de cap altra persona. El que sí és especial són els nens.
La primera vegada que vaig agafar la mà de la Imane per travessar el carrer, vaig connectar amb la importància d’aquesta feina que va molt més enllà d’un simple somriure: una sensació indescriptible que em va donar la força per col·laborar i comprometre’m en la seva ajuda fins al final. Sortir de les meves sensacions per ocupar-me de les seves.
Vaig prendre consciència de les realitats socials, de com són de diferents unes de les altres, de com afecten en el desenvolupament de la personalitat d’un nen o d’un familiar; però tanmateix, quelcom únic es manté intacte i es veu com d’iguals en som tots, en el fons, en el nostre interior: volem riure, passar-ho bé, créixer, estimar, aprendre, sobresortir de les situacions… tots igual, com tu i com jo.
Tracto amb molts nens i cadascun d’ells té les seves pròpies particularitats. Costa ficar-se al seu lloc quan mai has viscut les experiències que ells sí han viscut, i et planteges… qui sóc jo per manar-li A o B? Aprens a respectar, i del teu respecte, ells aprenen. Creixen com a persones. I ser partícep d’això és màgic.
És per tot això que, com a voluntària, m’educo educant: aprenc del que ensenyo, del que ens guia la Fundació que és l’educació, així com del dia a dia amb ells.
Has de deixar l’egocentrisme de banda, oblidar-te de tu per poder estar al màxim, i més, per l’altre. Has d’estar predisposat a rebre “xascos”, però també rebràs alegries incalculables. Oblida’t de com creus que haurien de ser les coses, per a obrir-te a veure com són: agafa la mà de la nena per ajudar-la a creuar el carrer. Per a ella, un adult que l’ajuda; per al futur, una infància amb acompanyament, estimació, i suport social.
Val la pena!
Mercè Duran-Sindreu – voluntaria del Casal dels Infants
Relat guanaydor del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social
Coses del Raval 