Nuestra compañera de grupo Pili, nos hace trasladar con su narración a tiempos pasados, cuando las cosas en el barrio del Raval se vivian a otro ritmo. Ella nos cuenta como vivía con emoción las diferentes festividades que se celebraban.
Vodpod videos no longer available.
Nuestra compañera de grupo Mari Carmen, vecina del barrio del Raval, nos cuenta su historia de vida. Explicando como fueron sus dias pasados en el barrio, narrando sus recuerdos y anécdotas, en diferentes locales y calles en las que paso su juventud y dónde por desgracia perdió a varios amigos debido a la “Dama Blanca”.
Vodpod videos no longer available.
11 de maig: El dia gran del carrer de l´Hospital
Qui no coneix la fira de Sant Ponç?
La fira de St. Ponç és una festa, un meravellós regal per els sentits. La vivesa dels cossis plens de fruita enlluerna, l’olor de les herbes transporta al paradís perdut, quan els humans no teníem que viure apilats i gaudíem de la natura tal com es,dura però rica i diversa, amb matisos propis cada estació de l’any. La flaire de la mel fa pensar en tans misteris ignots que veiem d’allò mes normals, però que son una precisa i elaborada alquímia primigènia, o potser en alguna àvia que ens estovava la gargamella a base de mel i llimona.
Tot passejant ens deixem portar per l’ambient i una íntima satisfacció ens somriu a la cara. Els records es fan presents;quan esperàvem amb molta il·lusió aquest dia perquè les llaminadures eren un privilegi escàs de dies molt assenyalats; quan
s’havia d’estalviar peça a peça per poder comprar la mel o l’arrop;quan els germans ens delíem per l’ultima cirera.
I mirem embadalits las parades,preguntem,comprem o no comprem perquè avui també hi ha escassetat,però tots gaudim d’aquest espectacle gratuït que es la llum,els colors,les olors, el brogit,la vivència d’un dia diferent, d’una estona diferent, que ens recorda que tenim costums,tradicions, antiga saviesa popular i que per molt que avanci la tècnica no ens podem perdre la frescor d’aquestes coses bàsiques que ens entren pel nas i pels ulls i que ens agermanen a altres tradicions i cultures, altres antigues savieses que també gaudeixen i aprofiten tot el que la natura ens posa generosament a l’abast.
La festa de St. Ponç es una alegria que val la pena gaudir i mimar en benefici de la nostra vida i de tota la ciutat.
I l’any vinent potser la podríem acabar d’arrodonir amb alguna cosa mes
-una aula oberta sobre la vida de les abelles
-o una xerrada sobre remeis casolans a càrrec de les persones mes grans del barri
-o una mostra-concurs de postres basades en els productes de la fira
-o un concurs de fotografia o de pintura ràpida per a xics i grans
-o promocionant les botigues del carrer, que aquest dia poden ser un gran descobriment per altres barcelonins
-o,o,o,imaginació, posem-hi imaginació!
Marta
Aquestes fotos entre altres, van ser exposades an el Centre Erasme Janer, per celebrar el 75è Aniversari de la fundació del Centre Gimnastic Barcelonés. El fet de exposar-les en aquest centre fou degut al tancament del anomenat gimnàs al 2005 i els antics socis van volguer expressar la seva unió i que tornesin a obrir aquesta entitat tant antiga i estimada per el barri del Raval.
Martí Sallent
Les fotos del campió Rossell, han sigut cedides per la seva filla DRV, a mi m’han recordat que a la meva època de jove, jo havia anat molt diumenges pel matí, amb un amic, en un local anomanat Gran Price on feien lluita lliure o grecoromana. Entre els lluitadors que més recordo també hi havia Simarro, Lamban, Sotelo, Rillos, Echevarria, Axel Dieter i Tarrés. Precisament Simarro vivia al balcó del costat de casa meva i era monitor de grecoromana del Centre Gimnàstic Barcelonés.
Al Gran Price també i feien balls tots els diumenges per la tarda, boxa, concursos de perruqueria i moltes altres activitats com ara eren la presentació de nous productes.
Martí Sallent
La presencia jueva a la ciutat de Barcelona data dels temps antics, Es fa difícil precisar quan comença però ja des del segla VIII existeixen testimonis escrits que evidencien el seu assentament.
D’aquell segle existeix un Responsa dels Rabins de Babilònia als de Barcelona, Si bé desprès del 1391 la comunitat jueva va deixa de tenir identitat com a tal, i els seus membres es van dispersar, la majoria del edificis van quedar en peu, entre ells el de la Sinagoga Major.
Una realitat del patrimoni cultural (jueu i català), perquè es tracta de una sinagoga, ubicada a l’antic Call de Barcelona i català perquè entre altres coses, la paraula Call es designava en terrenys catalans el barri on residien els jueus.
El recinte del Call més antic (el Call Major) estava ubicat entre els carrers l’arc i de Sant Ramon, Call, Bisbe i Sant Sever. A mitjans del segle XIII es devia ampliar l’espai geogràfic destinat a la comunitat, i va prosperar al voltants de lo que es avui l’església de Sant Jaume (el Call Major).
Durant la segona meitat del segle XIV un del portals del Call Major es trobava al principi del carrer Sant Domènec, en aquella època, carrer de la Carnisseria, entre d’altres carrers que també and canviat de noms.
La Sinagoga Major te com curiositat que la façana forma un angle com es veu a la maqueta, una de las façanes te dues finestres molt baixes, si ens col·loquem de esquenes a la paret entre elles dues,el nostre front es la posició que mira de cara a Jerusalem.
També sabem on vivien alguns personatges rellevants el any 1306, el metges vivien on avui s’alça el Palau de la Generalitat, Al carres del call si aixeca un edifici que a la seva època fou un castell, denominat el Castell Nou, on van anar a refugiar-se el habitants del Call, desprès d’assalt del 5 d’agost de 1391 (era a l’actual carrer dels Bany Nous a la cantonada amb al carrer del Call).
El mentat assalt va servir per la cristianització de la Sinagoga Major, quant se cristianitzava una sinagoga es col·locava a la seva façana una estàtua, en el cas que expliquem com que va ser el 5 d’agost festivitat de Sant Domènec, es va col·locar a la seva façana aquet sant.
El carrer del Call actualment agrupa unes botigues de complements de bijuteria, dintre de una de elles encara si pot veure es restes de la antiga muralla romana, per la forma que te l’edifici, era únic i sense cap casa al costat.
Andreu Roura
El solar que forma el número 11 del carrer Vistalegre que també toca al carrer Riereta ha quedat a la vista els restes de un antic refugi, construir al barri del Raval durant la Guerra Civil.
El Museu d’història de la Ciutat està esperant que acabin les obres d’urbanització que se estan fen al carrer per entrar al solar amb la maquinària necessària per buidar de sorra que ara n’omple els passadissos.
El solar que forma el número 11 del carrer Vistalegre que també toca al carrer Riereta ha quedat a la vista els restes de un antic refugi, construir al barri del Raval durant la Guerra Civil.
El Museu d’història de la Ciutat està esperant que acabin les obres d’urbanització que se estan fen al carrer per entrar al solar amb la maquinària necessària per buidar de sorra que ara n’omple els passadissos.
L’aparició d’aquestes restes ha suscitat la petició dels veïns barri que aquets vell refugi quedi documentat, i que si està en bon estat, es conservi com s’ha fet en altres barris.
El més conegut es el conegut com refugi 307 del carrer Nou de la Rambla,en dos anys, a Barcelona es van construir 1.400 refugis, 288 al territori que forma l’actua’l districte de Sants-Montjuïc, es va construir a iniciativa dels veïns, que van projectar excavar 400 metres de túnel. Hi havia tres portes d’accés de les quals resta oberta només una.
La capacitat d’aquest refugi era d’unes dues mil persones, no es va arribar a acabar. De les tres entrades, només s’ha conservat la número 3. Una de les seves particularitats és que és accessible a peu pla. Barcelona va ser la primera ciutat que va patir bombardejos aeris indiscriminats i els ciutadans i les ciutadanes de Barcelona van haver d’assumir la seva pròpia defensa. La majoria dels refugis van ser construïts per dones, gent gran i infants, (els joves eren al front).
Andreu Roura
Em dic Mercè i visc al carrer de Joaquim Costa, quasi tocant a la Ronda i per costum nomes anar “cap a baix”com deien a casa era per anar a la Boqueria i res més. El meu pare deia que baixar cap avall era de trinxeraires i que hi havia molta “golferia”.
Ara que tenim el Casal Tarradellas, per anar a distreure’ns iel Casal dels Infants, per aprendre informàtica,conec mes aquets barris, que per cert son mol típics i m’agraden molt.
De petita, recordo que, el meu carrer era unbarri moltfamiliari amb molt de transit. Avui en dia, aquest es molt internacional, per la variació ètnica, bé tot es molt diferent però la gent ens adaptem al canvi i anem coneixent coses noves. Això es bo per saber noves costums i tenir una visió diferent del nostre entorn.
El portal de la finca es el nº 22, de la calle Joaquín Costa donde había el Centro Gimnàstic Barcelonès. Este mes de Mayo, aunque no tenemos local 150 antiguos socios hemos celebrado el que hubiera sido el 75 aniversario.
En lucha greco-romana paso media España, por la entidad para mejorar sus conocimientos pero eran del barrio los Hermanos Cuesta y J. Catalunya , fueron los profesores de los Campeones de Catalunya y España de la epoca y A. Nacente, era profesor de gimnástica Sueca en la época que Tú llegaste a este calle,y J.Simarro fue Presidente de la Federación Catalana de lucha-greco-romana,aficionados y también aportaron a la lucha profesional, que practicaban en el Price. Luchadores -Preparadores Árbitros y directivos. También hubo Secciones de Atletismo y Montaña. Fuimos distinguidos por diferentes galardones de Cataluña y España.Y visitados por las más altas Personalidades Deportivas.
Jose Carrió
El colegio de Milà i Fontanals, es un colegio público de primaria, donde también se hacen muchas actividades extraescolares. Aquí es donde estudiaron mis hijos hace ya mucho tiempo. En aquel entonces vivíamos en la calle Porta Ferrissa, lugar al que le tengo un gran aprecio, pues aun hoy mantiene un aspecto muy de barrio.
Desde que vine a vivir al barrio hasta ahora, ha cambiado muchísimo, no había tantas tiendas como ahora, aunque cuando caminabas por la calle, todas tenían hilo musical, caminabas hacia el colegio bastante animada, cuando llegábamos a él estábamos todas la madres. Teníamos amistad y comentábamos sobre lo que iba cambiando el barrio con los años. Hoy en día, ha cambiado mucho, no es que esté mal sino que es diferente. Las tiendas ya no son negocios antiguos familiares. Están regentados por la nueva población del barrio, en su mayoría inmigrantes.
Ahora, en las escuelas del barrio, la mayoría de los alumnos son extranjeros, los profesores se lo deben pasar muy distraído con tantas culturas y variedad, seguro que es todo un reto enseñar con tanta diversidad en el aula.
Para mi la gente del barrio son personas entrañables, con múltiples historias personales. Aunque creo que a los padres les cuesta integrarse más que a sus hijos que se adaptan mas fácilmente, a la vida cotidiana. Les encanta estar en el colegio, cuando salen es todo un espectáculo con tanta diversidad de personas.
M. Guerra
Coses del Raval 
